https://drive.google.com/file/d/1PNgOdkIxJXrKOWuhFgTHBTxj_aFXWoiq/view?usp=sharing 

 file:///C:/Users/cole/Documents/Audacity/prova.mp3

Dimecres de Cendra

El dimecres de cendra no és la cosa més important de la Quaresma. N'és només la porta d'entrada. Diguem que el Dimecres de Cendra és el moment en què els productors i organitzadors del concert es reuneixen amb la idea d'organitzar-lo. El dimecres de Cendra suposa saber que el Senyor ens convoca per iniciar un camí de conversió. Comencem a caminar cap a la Pasqua. La Pasqua és el fet important. L'important és el concert, però així com per poder fer un gran concert és molt important una bona preparació, per poder caminar cap a la Pasqua és important fer una bona Quaresma.

La Quaresma comença als calendaris litúrgics catòlics, anglicans i protestants un dimecres, el Dimecres de Cendra, abans que arribin les set setmanes d’abstinència. És un record dels quaranta dies que Jesús va estar vagant pel desert.

Per als catòlics és una diada de dejuni –igual que el Divendres Sant–, i tradicionalment als fidels que van a missa se’ls posa un polsim de cendra al front en forma de creu. Es tracta d’un signe de penitència que recorda la condició humana, ja que el sacerdot pronuncia la frase 'Memento, homo, quia pulvis es, et in pulverem reverteris' (‘Recorda, home, que ets pols, i en pols has de tornar’). Segons la tradició, la crema dels llorers, palmes i palmons que han estat beneïts el Diumenge de Rams de l’any anterior dóna lloc a la cendra que s’imposa al front dels fidels. 
Tot i que cada municipi celebra l’enterrament de la sardina d’una forma diferent, en moltes poblacions es duu a terme una representació de la mort d’en Carnestoltes i –el rei del Carnaval i que presideix totes les activitats de festa–, seguida d’una plorada general, una processó amb el cos d’en Carnestoltes i, finalment, una sardinada popular.


En molts municipis de Catalunya té lloc l’enterrament de la sardina el mateix Dimecres de Cendra. Estem davant l’últim acte del Carnaval, que tanca tot el cicle de gresca i xerinola que ha omplert els carrers de moltíssimes poblacions de colors, música i disbauxa. En origen, l’enterrament de la sardina el trobem a la tradició ja perduda de sortir als afores a berenar el darrer dia de Carnaval per tal de posar fi al període de festa. 

S'acosta la Quaresma

Durant la primera lluna plena de primavera es celebra la Setmana Santa.Si a partir del dia de Pasqua comptes 40 dies enrera, has de trobar el dimecres de Cendra.

Ep!, però no ens oblidem del Dijous Gras i el Carnestoltes. Que es celebren la setmana anterior al dimecres de Cendra.

A tall de curiositat.Sabíeu que la Pasqua és la festa cristiana més important de l’any litúrgic?.Per aquest motiu té quaranta dies de preparació ( quaresma). En canvi el Nadal té un temps de preparació més curt ( quatre diumenges).

Per quin motiu creus que la Pasqua és més important que el Nadal?.

ARRIBA EL NADAL. ESTÀS PREPARAT?

Nadal és, per als cristians i per a tothom, la festa de la vida. Tots els éssers humans ens preguntem alguna vegada si haver nascut és una sort o una desgràcia, si el pas del temps ens acosta a la joia o a la mort, i si ens podem fiar dels nostres desitjos de felicitat i de fraternitat. El missatge nadalenc ens convida a confiar en la vida. Les antigues històries dels Evangelis ens expliquen el naixement d'un noi en el qual habitarà una inesgotable plenitud. El noi és de l'espècie humana i en la seva dignitat simbolitzem la nostra pròpia dignitat. És un noi tan fràgil com tots els altres i els seus pares són gent socialment insignificant. La narració es complau a descriure'ls pobres i membres d'un poble ocupat. La gràcia infinita del noi és invisible com invisible és la gràcia de tots els infants nascuts abans o després d'ell. Però tot infant és portador de gràcia i la gràcia pertany a la vida. Els gestos més senzills, com respirar, contemplar, parlar, festejar, treballar, patir, reposar i desitjar, tenen un abast que no sabem mesurar, i que el missatge nadalenc indica amb esdeveniments prodigiosos i meravellosos. Els naixements, pels cristians, són més consistents que les aparicions de la mort. La vida, pels cristians, és una experiència que, malgrat les contradiccions, ens inscriu, irreversiblement, en la joia. El nostre cos, els nostres paisatges, els nostres amics, els nostres països, el nostre univers són realitats que podem celebrar perquè estan plens de gràcia, perquè són les arrels i les manifestacions de la vida, i perquè tota vida sorgeix d'un misteri feliç, que dóna fonament i sentit a tota joia, a tot crit i a tota esperança. Nadal és, per als cristians i per a tothom, la festa de la pau. Ens costa parlar de pau quan els poderosos d'aquest món exhibeixen impúdicament els seus exèrcits preparats per a la guerra. Després d'experiències tan amargues com les guerres del segle XX que han afegit al cerimonial de la mort les sofisticades armes nuclears i químiques, no s'explica que els dirigents de nacions considerades civilitzades presentin raons per justificar les guerres en curs i les guerres anunciades. També hi ha les petites guerres que no apareixen als mitjans de comunicació. Els informes de les organitzacions internacionals de defensa dels drets humans ens alerten sobre el caràcter habitual de la tortura, sobre la quantitat de persones assassinades per tota mena d'explotadors, i sobre l'extensió de violències que semblen gratuïtes però que tenen el seu origen en la misèria, en les implacables estructures de dominació, en els fantasmes i en la por. El missatge nadalenc, en aquest context, ens convida a construir la pau. El noi del qual parlen els Evangelis refusà les armes i la violència, serà torturat i mort i esdevindrà símbol de molts altres pacificadors rebutjats pels poders establerts. Els cristians recorden d'ell gestos i paraules de comprensió, de no discriminació, de compassió, de solidaritat i d'amor. Creuen que la seva pau, anomenada en aquelles narracions esperit de pregària i filiació divina, és un paradigma que indica la manera més autèntica de realitzar la vida humana. Per aquesta raó, en el moment present com en qualsevol altre temps, les comunitats cristianes fan costat als marginats, als pobres, als oprimits, als malalts, als vells, als desesperats i contribueixen a mantenir vivents les utopies a favor de la llibertat, la solidaritat i la dignitat de les persones i dels pobles. En una època com la nostra, resignada a la violència, els cristians reclamen la pau i les metodologies no violentes. La pau, a final del segle XX, s'ha d'entendre també com una relació no agressiva amb el medi ambient. La cultura de la modernitat havia considerat la naturalesa com un escenari advers i com una primera matèria inesgotable. Actualment, sabem que la salut del planeta terra és fràgil i que s'han de canviar les idees, les imatges i les pràctiques que perjudiquen el medi ambient. Les narracions evangèliques nadalenques prefiguren una harmonia còsmica que convida a construir la pau en una perspectiva ecològica global. Nadal és, per als cristians i per a tothom, la festa de les sorpreses religioses. Les religions són observades pels nostres contemporanis amb precaució. Hi veuen elements positius com les crides a la responsabilitat moral, el seu efecte consolador o l'oferiment de seguretat, però també hi descobreixen elements negatius com el tancament intel·lectual, unes propostes de vida conformistes i un règim psicològic infantilitzant. Les Esglésies cristianes semblen molt preocupades per ortodòxies doctrinals o morals i, en el fons, pel seu poder com a institució. El missatge nadalenc allibera la qüestió religiosa de tots els plantejaments sectaris. Diuen els Evangelis que el noi va néixer i viure al marge dels poders establerts i dels interessos de les clerecies. Les seves paraules no tenien pretensions ideològiques i li agradava anar més enllà dels criteris morals habituals. En realitat, el noi va parlar d'un déu sorprenent. En destaca més la tendresa que la majestat, el fa proper als pobres i als qui ploren, el molesta que sigui domesticat, segrestat o utilitzat per les institucions religioses. El noi descol·loca tot l'univers religiós. Ja no queda clar que la perfecció moral garanteixi la proximitat de Déu. Ja no queda clar que siguin tan útils les mediacions de les organitzacions religioses. Déu, segons el noi, no està on havíem imaginat. Déu no és localitzable. Déu, en canvi, és proper a la vida i a l'amor. Déu, segons el noi, apareix en la serenor dels cors humans quan ens sentim innocents, quan ens dol el mal, quan construïm fraternitat. Déu es fa llunyà quan el convertim en l'objecte de les nostres religions i de les nostres lluites pel poder. Déu és paradoxalment tan proper i tan llunyà que les nostres paraules són sempre inadequades. Els silencis de Nadal són més significatius que les paraules. Nadal és, per als cristians i per a tothom, una nova obertura a la vida, a la pau i a les sorpreses religioses.

 Fèlix Martí membre del Moviment Internacional d'Intel.lectuals Catòlics (Extret del diari AVUI, 25-26 desembre 1990)

Video per pensar

Aquí us adjunto un vídeo que ens ha de fer reflexionar sobre allò que tenim i com ser feliços sense envejar ni desitjar allò que els altres tenen.

Text de l'Evangeli (Lc 19,11-28):

 En aquell temps, Jesús era a prop de Jerusalem i els qui l'acompanyaven es pensaven que el Regne de Déu es manifestaria immediatament. Per això digué: «Un home de família noble havia d'anar-se'n en un país llunyà per rebre-hi la dignitat reial i després tornar. Llavors va cridar deu dels seus servents, confià a cada un una quantitat igual de diners i els va dir: ‘Negocieu-hi mentre sóc fora’. Però els seus conciutadans li tenien odi i van enviar una ambaixada darrere seu a dir: ‘No volem que aquest regni damunt nostre’.

»Quan ell tornà, investit de la dignitat reial, va fer cridar els servents a qui havia confiat els diners, per saber què havien guanyat. Es presentà el primer i digué: ‘Senyor, els teus diners n'han produït deu vegades més’. Ell li respongué: ‘Molt bé, ets un bon servent! Has estat fidel en poca cosa: rep ara el govern de deu ciutats’. Vingué després el segon i digué: ‘Els teus diners, Senyor, n'han produït cinc vegades més’. Va dir també a aquest: ‘Tu, igualment, governa cinc ciutats’. Però se'n presentà un altre que digué: ‘Senyor, aquí tens els teus diners; els he guardat embolicats en un mocador. Tenia por de tu, perquè ets un home exigent: reclames allò que no has invertit i segues allò que no has sembrat’. Ell li respon: ‘Amb les teves mateixes paraules et condemno, servent dolent! Sabies que sóc un home exigent, que reclamo allò que no he invertit i sego allò que no he sembrat. Doncs per què no posaves els meus diners al banc i ara que he tornat els hauria recobrat amb els interessos?’.

»Aleshores digué als qui eren presents: ‘Preneu-li els diners i doneu-los al qui en té deu vegades més. Ells li contestaren: ‘Senyor, si ja en té deu vegades més!’. Ell replicà: ‘Us ho asseguro: a tot aquell qui té, li donaran encara més; però al qui no té, li prendran fins allò que li queda. I aquests enemics meus, que no em van voler per rei, porteu-los aquí i degolleu-los davant meu’».

Un cop Jesús hagué dit tot això, continuà fent camí davant d'ells pujant cap a Jerusalem.